La setmana passada vaig tenir el plaer de veure una prova inicial de la nova pel·lícula de Sam Raimi, Drag Me To Hell, en un visionat súper secret a Burbank, Califòrnia. Va ser una còpia aproximada, com a mínim, que es va anunciar al públic abans de començar la pel·lícula, però no em va importar. Sóc fan de Raimi des de la seva original incursió en el terror amb Evil Dead, de manera que la meva il·lusió i expectació eren difícils de contenir.
Drag Me To Hell és un conte d’advertència sobre una jove i ambiciosa nena, Christine (Alison Lohman), que es veu obligada a triar entre ajudar una dona gran o continuar la seva carrera a la banca. Si ja heu endevinat que Christine acaba decidint ajudar-se, probablement podríeu haver escrit la resta d'aquesta pel·lícula.
La vella, la senyora Ganush (Lorna Raver) maleeix Christine per avergonyir-la davant de tot el banc després de demanar ajuda. Això té lloc en un garatge i és possiblement el millor exemple de la capacitat de Raimi per espantar, xocar i divertir el seu públic. Em vaig trobar terroritzada per Christine, però rient de forma incontrolable.
Un cop acabada la maledicció, les coses comencen a sortir terriblement malament per a Christine. Després d’una visita a un psíquic local, s’adona de la gravetat de la seva maledicció. Morirà d'aquí a tres dies i serà arrossegada a l'infern si no s'eleva la maledicció. Christen corre cap a la senyora Ganush per demanar perdó, però troba que la vella ha mort. Amb poc o cap recurs, demana ajuda al psíquic, ja que el malson de la maledicció empitjora cada dia que passa.
Al final del segon dia, es revela a Christine que per desfer-se de la maledicció ha de transferir-la a una altra persona. Sense opcions, Christine entén que només pot salvar-se transferint l’horrible maledicció a una persona innocent, però podrà portar-se a fer-ho?
En general, la pel·lícula no estava malament, però em vaig preguntar quan les coses es tornarien més aterridores o divertides. És com si Raimi tingués problemes per mantenir l’equilibri que va dominar amb les pel·lícules d’Evil Dead. Crec que la intersecció de l’humor brut i el terror mai es van trobar realment de manera que mantinguessin l’equilibri entre tots dos. Constantment em preguntava si trobava a faltar alguna cosa perquè mai no tenia por ni tampoc no m’entretenia del tot. La pel·lícula estava lleugerament fora de joc, però valia la pena el preu de l’entrada. Potser hi haurà una certa posada a punt d'aquí a la data de llançament.
Està previst que Drag Me to Hell obri el 29 de maig de 2009.